Fa vint-i-cinc anys, quan de nit trobava porcs senglars als voltants de Maçanet de Cabrenys em van explicar que la proliferació es devia al fet que a algun il∙luminat, en algun lloc imprecís, se li va acudir creuar senglars amb porcs comuns. Els senglars pareixen poques cries però els comuns, un munt, i així va ser com els senglars creuats van començar a tenir-ne més. No sé si és veritat però em va semblar creïble.
La sobrepoblació ha arribat a límits inaudits. En aquells anys noranta veia com sovint el camp de futbol del Club Esportiu Maçanet es despertava amb la gespa convertida en un patatar. Els senglars hi havien accedit a la nit i no hi havia forma de jugar de manera digna. En moltes altres poblacions passava el mateix. Ara, els senglars arriben fins a les ciutats. A Girona saben de què va la cosa, i a Barcelona no sols te’n trobes a Collserola sinó també passejant per la Diagonal o els voltants del parc de l’Escorxador, admirant l’escultura de Joan Miró.
L’altre dia vaig escoltar per ràdio que el president de la Federació de Caça de Girona, Narcís Sánchez, proposa que els pagesos tanquin els seus camps perquè els senglars es quedin sense aliment. Tal com diu, és evident que sols amb les batudes que es fan durant els caps de setmana no s’acabarà amb la plaga, ni que allarguin la temporada de caça tot l’any i no duri només uns mesos com ara. El problema és que és impossible envoltar de tanques tots els camps de Catalunya. Narcís Sánchez ho té clar: “No podem anar tancant camp per camp, això és evident. Però sí tancar per zones. S’hauran de posar d’acord els grups d’agricultors i potser fer camps en zones on els senglars no fan mal perquè els animals no s’hagin de desplaçar, ja que aquests desplaçaments són els que provoquen accidents”. (Una nit, tornant de Sort a Barcelona en cotxe, vam topar amb un senglar. Va ser una sotragada impressionant. Sort que el cotxe no era meu ni el conduïa jo sinó l’expert senyor Alfredo. El cotxe va quedar fet una coca i hi va haver d’anar una grua a recollir-lo).
La polèmica ja és damunt la taula. Els caçadors consideren que se’ls carrega amb el pes de posar fi a la superpoblació i recorden que no tenen recursos econòmics ni humans per fer-hi front. En canvi, els pagesos diuen que tancar els terrenys és una inversió massa costosa, que no la poden assumir i que el problema l’haurien de resoldre els caçadors i l’administració. Sigui com sigui, si s’aconsegueix que els senglars no puguin accedir al menjar per l’obstacle que els suposen les tanques, no trigarem a escoltar les protestes dels animalistes: “Quina crueltat, privar d’aliments a aquestes pobres bestioles!”. I al cap de tres dies ja tindrem persones “de bona voluntat” que aniran d’excursió per donar-los patates, remolatxes i blat de moro. Seran la versió rural de les velles que, a les ciutats, tot i que està expressament prohibit donar de menjar als coloms, es passen el dia llançant-los pa remullat per comptes d’escanyar-los.
Quim Monzó
