LA NIT DEL CAÇADOR

No havia conegut mai un caçador fins que, fa un quart de segle, vaig arribar a Maçanet de Cabrenys. N’hi havia tres societats: Els Russos, Els Americans i Els Coreans. Per les denominacions que van adoptar queda clar que es devien formar durant la guerra de Corea; almenys aquesta última, que aplegava els amants de la cinegètica de la zona de Tapis, ja de camí cap a Costoja. Si no m’equivoco ja no existeix. A les parets d’alguns bars hi havia fotos dedicades de diversos jugadors del FC Barcelona, sobretot de Hristo Stoitxkov, que era molt aficionat a anar a caçar a Maçanet el cap de setmana que s’ho podia permetre.


Era impactant veure com, l’endemà d’una cacera, la sang dels porcs senglars corria carrer de la Burriana avall, des de l’escorxador que hi havia en un local minúscul que després va passar a ser una peixateria. Un cop van haver-ne construït un de més gran i amb tots els ets i uts, a la sortida del poble, a tocar del cementiri, es va acabar aquell riu matinal de sang. En aquella època sovint em convidaven a acompanyar-los algun dia, i quedar quedarme en una parada, per veure com funcionava la cosa. En part m’hauria agradat però em feia mandra llevarme a trenc d’alba, amb el fred i la humitat de l’hivern. Els que m’hi convidaven eren homes grans. La majoria dels seus fills en passaven, animalistes cada cop més. Alguns opinaven que això de caçar és una bestiesa, i sé que en algunes cases era motiu de debat habitual. Els pares mantenien la tradició i els fills els deien que ja era hora que comencessin a oblidarse’n. Ernest Hemingway i el campechano contra el Pacma. (I viceversa.)


La situació, ara, ha canviat una mica. El Punt Avui publicava dies enrere que els caçadors s’han atipat d’haver de fer-ho per obligació, des que les administracions consideren que han de ser ells qui els treguin les castanyes del foc de la superpoblació de senglars. El president de la Federació Catalana de Caça, Sergi Sánchez, diu que sortir de cacera és cada vegada més una necessitat social i no una activitat de lleure: “Ens trobem gestionant danys. Dels noranta dies que sortim a caçar, quaranta ho fem obligats per solucionar un problema d’excés d’animals que provoquen danys. Fa cinc anys capturàvem 30.000 senglars i ara estem en 60.000. Cacem molt més, i no perquè ho vulguem. No és just que haguem d’assumir la despesa de tots els dies que l’administració ens està dient ‘solucioneu-nos el problema’”. Ho va dir durant la primera sessió de debat de la nova llei de caça, que va tenir lloc a Vic.


Jo, que no he caçat mai ni mai caçaré, tinc ben clar que si m’hi dediqués seria per plaer (un plaer que no sento) i no obligat perquè les  administracions m’ho exigeixen pel morro. Si ho exigeixen, almenys que paguin, perquè, si t’hi obliguen, el plaer desapareix.