Ah, la becada! Au de bec llarg, fugissera, silenciosa, viatgera de nit. Ocell migratori que fuig del fred de l’est d’Europa per arribar a algunes zones de Catalunya. S’amaga en els boscatges amb fullaraca humida per alimentar-se a l’albada o a la posta de sol de cucs i larves. La resta del dia roman pràcticament immòbil. És difícil de caçar. Els gossos són indispensables per localitzar-la i obligar-la a aixecar el vol. La seva volada, que no és rabent, sinó brusca i irregular, diiculta el tret. El caçador és un espectador que està a l’aguait de l’avís dels gossos.
Les becades es reprodueixen a l’alba i al capvespre. El mascle, que és polígam, en una volada airosa desprèn uns sorolls amb les plomes per indicar la seva presència a les femelles.
Per atreure-les, transmet una mena de cant acompanyat amb una lenta batuda d’ales, seguint un trajecte fix per sobre dels arbres. Un càntic peculiar que se sent fins a uns tres-cents metres i que rep la resposta de la femella des del terra amb crits aguts i tallants. Quant el mascle i la femella s’han trobat, el mascle balla al voltant de la femella amb les ales obertes i a tocar de terra. Després de l’aparellament, el mascle se’n va a seduir una altra femella.
Bé, aquesta petita descripció de la vida i miracles de la becada, en especial el festeig, només és una excusa per lloar la menja de seva carn saborosa i retre un homenatge a la dama del bosc.
Dies enrere, en un restaurant el nom del qual no revelaré, oferien una becada cuinada a l’estil tradicional, lluny d’invents culinaris de laboratori. L’escriptor Josep Pla descriu com s’ha de cuinar seguint l’exemple dels francesos que van batejar el plat amb el nom de bécasse sur canapè.
Es rosteix l’ocell sencer en una cassola, després d’haver-li extret tot el que forma la panxa interna. Sobre una torrada s’estén el contingut del budell i al damunt es col·loca el volàtil ruixat amb el suc del rostit.
El gust de la becada és distint al de qualsevol aviram perquè barreja la fortor intensa d’una peça de caça amb la delicadesa d’una carn de ploma. De la becada no es deixa res per verd. És a dir, s’aprofita gairebé tot, excepte els ulls i el pedrer. Amb els intestins i entranyes, llevat del fel, es prepara una salsa o un paté per untar sobre una torrada. A cada bocí s’hi pot descobrir, en paraules altisonants, la suor del caçador, la flegma del gos perdiguer i les mans expertes del cuiner. De fet, és una delícia per al paladar!
Per tant, si hom sent el càntic que incita a cruspir-se aquest ocell salvatge, que no s’ho pensi dues vegades. Gaudir durant una estona d’un àpat de becada és un reconstituent per enfrontar les amargors de la vida.
Bon any 2017, amics lectors!
