Dilluns, al programa de Jordi Basté a Rac1, s’hi va abordar la portada de la revista Jara y Sedal: Nen d’uns set anys, vestit de caçador, escopeta en mà i perdiu a l’altra. Calia? Com ho veieu?
Davant d’una societat pujada en un país industrial i de serveis com la nostra, amb el permanent abandó de les zones rurals en quant a la seva productivitat, i carregada d’hipocresia, òbviament la resposta estava assegurada. I és normal, els coneixements sobre la natura i la seva realitat, els seus valors, l’estima pel medi i l’aprofitament dels recursos naturals, a dia d’avui, no estan en la ment de la societat actual. Viure en l’engany és molt millor. A dia d’avui fomentem el consum de carns provinents d’explotacions on s’estabula i medica els animals, mengem carns banyades amb hidròxid d’amoni per tenir totals garanties que les càrregues bacteriològiques són del 0,000 perquè hem arribat a un punt on ens preocupa que la mainada es peli els genolls o s’ompli les ungles amb sorra jugant al parc. I també ho fem perquè les necessitats a dia d’avui són poder pagar poc per l’aliment per alhora poder tenir un iPhone, roba de marca encara que duri 10 dies o qualsevol producte que ens aporta la societat del consumisme.
Tornant al bestiar estabulat, entenc doncs que és millor per a la gran majoria fomentar la sobreexplotació dels recursos del medi per criar animals purament per al seu sacrifici, que no pas fomentar el consum de carns que la natura ja ens atorga i viuen lliures, la llibertat que cap de nosaltres pot al·legar tenir, i més quan ja està sent un problema social ja que no s’abat ni de bon tros el nombre d’individus per senzillament estabilitzar la població. El tema és que sacrificat dins l’escorxador aixó ningú ho veu (fotent-los cops amb les mànegues perquè avancin en la línia de sacrifici o als camions i tantes altres pràctiques), i en l’acció de caçar sí, i a vegades el col·lectiu de caçadors fallem en aquest sentit davant de la societat hipòcrita que entenc que tenim a dia d’avui.
Cada dia més veiem que davant dels canvis que es produeixen al medi va sorgint el neguit intern de part de la societat per fomentar la sostenibilitat del planeta, però moltes vegades, a causa de la manca de coneixement, s’opta per pendre mesures que no donen solució al problema. Més aviat són radicalismes.
Tingueu en compte que tot i que el col·lectiu a hores d’ara representa unes 46.000 persones a Catalunya, molt lluny dels 120.000 de fa uns anys enrere, no tan sols participen en l’acció de la caça sinó que procuren per netejar els boscos de brossa, arranjament de camins i corriols de què tant es beneicia el bomber, ADF, ciclista, boletaire, com qualsevol persona que entri a bosc. També és l’únic col·lectiu que se li aplica una taxa per la seva activitat al medi natural així com l’únic que disposa de permís de la propietat. Recordeu que la major part del territori és de titularitat privada, el propietari paga impostos i té els drets d’usdefruit. Els bolets, les pinyes i la llenya no són de qui se’ls troba. Disseminació de capital al territori, veterinaris, pinsos, gasolineres, bars i restaurants, armeries, botigues de roba, i un gran etcètera. Fa poc es va fer un estudi del que suposa la captura d’un senglar amb l’acció de caçar i ronda els 1.300 €, que paguem els caçadors de les nostres butxaques quan ja no és una activitat ludicoesportiva, sinó que s’ha tornat una obligació per a tots nosaltres ja que en ser els gestors de les Àrees Privades de Caça som els responsables dels danys que es derivin per part de la fauna que habita el medi. Probablement el que hauríem de fer és renunciar a la gestió de les APC i deixar de caçar.
La proliferació de senglars no para de créixer, i representa un problema general ja que afecta des de la sinistralitat a les carreteres, risc sanitari a les explotacions ramaderes ja que actuen com a vector de transmissió en campar lliures, risc sanitari en el consum d’aquestes carns ja que les empreses que operem al sector no som capaces de gestionar totes les captures ni tenim cap ajuda per fer-ho i la major part de l’aquestes corren per circuits no oficials. Que a més són carns amb males pràctiques de manipulació que acaben per només poder-se fer estofades i senzillament és un plat que convida a fer-lo un cop l’any a muntanya perquè fa país i res més. A dia d’avui ens hauríem d’haver preocupat des de tots els estrats per fomentar-ne el consum, des de menjadors escolars fins a restaurants procurant donar una sortida digna amb totals garanties sanitàries i que puguin obrir un ventall d’oportunitats en la cuina de la mateixa, fins a fiscalitzar una activitat més i donant llocs de treball.
A dia d’avui es depèn en el 99% del mercat de les mancances de països tercers i el senglar comença a proliferar arreu, cosa que comportarà una saturació dels mercats i un greu problema en breu.
La problemàtica que se’ns presenta arran de no tenir relleu generacional al col·lectiu de caçadors és molt gran, i si bé ja se sabia fa anys, no s’han pres les mesures idònies per corregir la situació. El poder mediàtic dels mitjans de comunicació s’hauria d’aprofitar per fomentar les bones pràctiques i coneixement de les matèries, i en aquest cas per a la sostenibilitat del medi natural.
