Jordi Caball encaixa amb compte les banyes d’un òrix africà en el crani sense carn. És una de les peces en les quals està treballant, un encàrrec que li ha arribat d’un caçador que, després d’unes vacances al continent africà, desitja endur-se el premi de l’aventura a casa: una bèstia autòctona.
Caball es dedica a la taxidèrmia (l’activitat que consisteix a dissecar animals o, com ell anomena, «immortalitzar l’aventura de la caça») des que, de jove, el seu padrí, Joan Parramón, va ensenyar-li a immortalitzar els animals. Instal·lat en una casa de pagès pròxima a Solsona, és un dels pocs catalans que es dedica professionalment a aquesta activitat i l’únic del Solsonès. Ha aconseguit fer-se un nom en aquest món i treballa principalment per a caçadors. Encara que també per algun museu i universitat, com la de Navarra, que té en marxa un projecte de mostrar la fauna mundial en un espai habilitat. Una altra pota important del negoci s’aguanta en els caçadors estrangers, que visiten el país i s’emporten els animals a casa, i que representen prop de la meitat dels encàrrecs. «Hi ha un turisme de la caça molt destacat i desconegut», apunta el solsoní. És un turista que inverteix una quantitat elevada de diners, ja que, entre altres coses, ha de sufragar les llicències de caça necessàries. «La caça genera beneficis econòmics a la població de entorn. Hi ha pobles del sud d’Espanya que viuen del turisme que els arriba per caçar», exposa. En aquest sentit, segons un estudi de Julián Caldú, de la Universitat de Lleida, a partir d’una enquesta, els caçadors deixen a Catalunya un total de 230 milions d’euros cada any, dels quals 78 milions corresponen al cost de les llicències.
La polèmica entre animalistes i caçadors està a l’aire. «La caça no es pot perdre, en una comarca com el Solsonès, que viu de l’agricultura; si no hi hagués caçadors que controlessin les poblacions invasives com la de senglars, no es podria cultivar. Moltes vegades, jo surto a caçar per obligació i no per gust, els que tenen camps ens ho demanen», argumenta. I afegeix la hipocresia que, segons Caball, tenen alguns contraris a la caça: «veus els porcs de granja i fan pena, no han vist mai la llum del sol. I en canvi tothom en menja, de carn de porc, i no passa res».
Com a taxidermista, està satisfet amb la feina, que compara amb la d’un escultor, ja que crea els motlles exactes per encaixar la pell i els elements de l’animal en qüestió. La feina pot oscil·lar entre 300 i 2.000 euros de cost, i triga un mínim de tres mesos a tenir a punt un animal.
Es necessita regular la població animal?
Caball obre el debat sobre la necessitat de regular el nombre d’individus d’una població animal. En el cas dels senglars, els últims anys, a Catalunya s’han multiplicat exponencialment, fins esdevenir un problema important per a pagesos i conductors nocturns. Segons apunta un membre català del Safari Club Internacional, l’entitat mundial de caçadors, «la caça és necessària com a element de gestió ambiental, ja que serveix per regular, en la mesura que marquen els estudis, la quantitat d’individus d’una espècie determinada que pot suportar l’ecosistema». L’origen del problema, apunta, és que l’ésser humà ha trencat la cadena que regulava la mateixa natura i cada vegada més s’ocupen els espais d’hàbitat dels animals per construir-hi carreteres, indústries o habitatges. Per als animalistes, en canvi, la gestió de les espècies podria fer-se sense necessitat d’eliminar alguns individus. Reinstaurar la cadena natural, però, és difícil.
MARTA VALLS RIBAS
