Un ambiciós programa de cria en captivitat i el posterior alliberament dels exemplars joves en el medi natural han aconseguit que el linx ibèric, espècie emblemàtica del bosc mediterrani, endemisme peninsular, surti de l’abisme en el qual es trobava fa tot just una dècada i iniciï una reconquista dels seus antics territoris.
L’escàs felí, que en els seus pitjors moments va quedar restringit a dos nuclis a les serres d’Andújar i Cardeña-Montoro (Jaén i Còrdova) i en l’entorn de Doñana (Huelva i Sevilla), en total amb menys de 100 exemplars, s’està consolidant en tots els enclavaments on s’han efectuat alliberaments, inclòs el sud de Portugal, i actualment ja n’hi ha 405 exemplars, segons el centre presentat aquesta setmana pels responsables del programa Life+Iberlince. «Per a nosaltres, la clau és el nombre de femelles territorials en llibertat, i ja estem en 120», afirma Miguel Ángel Simón, coordinador del pla.
«El creixement ha sigut particularment ràpid als nuclis andalusos de Sierra Morena, tant en els ja existents d’Andújar i Cardeña com en els nous de Guarrizas i Guadalmellato», destaca Simón. Ara ja hi ha en total 285 exemplars, 38 més que en l’any anterior. L’expansió ha sigut tan exitosa que ja es pot parlar d’una única «metapoblació», en paraules del coordinador, perquè els exemplars es mouen entre les diferents colònies. Fins i tot es produeixen contactes amb els linxs alliberats al vessant nord de Sierra Morena.
Per considerar consolidat un nucli es necessitarien 30 femelles i uns 120 individus, relata Simón, «però per a això no n’hi ha prou de deixar anar animals». «Hi ha d’haver reproducció en llibertat, entre 15.000 i 20.000 hectàrees ben conservades i una bona densitat de conill, el seu aliment gairebé exclusiu», sintetitza. Dues femelles alliberades a la vall del Matachel (Badajoz) ja van tenir descendència l’any passat (tres cadascuna), una fita, perquè era la primera vegada en tres dècades que criaven en llibertat fora d’Andalusia. «Encara no tenim notícies dels nuclis de Vale do Guadiana-Mértola (Portugal), els dos de Ciudad Real i el dels Montes de Toledo, però creiem que aquest any serà possible», avança Simón.
DESTINS POTENCIALS
Més a llarg termini, el més lògic seria que l’espècie avancés pel seu compte i recolonitzés el vast territori que havia ocupat fa temps, quan el progrés de l’agricultura i la caça indiscriminada van ocasionar un retrocés dramàtic de les poblacions. Diversos emplaçaments a Castella i Lleó, Aragó, Madrid, la Rioja i fins i tot el País Valencià o Navarra podrien ser òptims, considera Simón, però el coordinador prefereix anar a poc a poc. «Serà necessari un estudi tècnic que asseguri la presència de conill. No totes les zones en les quals hi va haver linx dècades enrere estan en disposició d’acollir-los ara», assumeix.
L’any passat, les 27 parelles constituïdes en els centres de cria en captivitat van tenir 61 cadells, 53 dels quals van tirar endavant. Les previsions d’aquest any són menors, però també positives: s’han constituït 23 parelles, amb una estimació d’entre 28 i 40 naixements. Els cadells nascuts en captivitat es mantenen lluny del contacte humà i són alliberats quan superen l’any (encara són juvenils no reproductors). «Han de témer l’home», prossegueix Simón.
El coordinador de l’Iberlince recorda que l’escassetat de conills i els atropellaments segueixen planant sobre el futur de l’espècie. En el primer cas, la responsable principal és la malaltia hemorràgica EHVb, que està causant estralls entre les poblacions. S’estan alliberant conills de cria com a suplement per a l’alimentació, «però això no pot ser la solució definitiva», reconeix Simón. Pel que fa a la sinistralitat viària, l’any passat es va reduir a la meitat la mortalitat per atropellaments, però tot i així es van comptabilitzar 10 morts. «Les grans carreteres no són necessàriament les pitjors, ja que acostumen a tenir zones de pas inferior o ponts que poden aprofitar els animals. El problema més greu són les carreteres locals que als dos costats no tenen més que muntanya», acaba assenyalant.
Les claus
1. En Perill
250 exemplars per ser només «vulnerable»
La Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (IUCN) va descatalogar l’any passat el linx ibèric com a «espècie en greu perill d’extinció» i ara el considera «en perill», ja que en els dos nuclis principals se superen els 50 exemplars madurs. La categoria superior d’«espècie vulnerable» no s’aconseguirà fins que n’hi hagi almenys 250 durant cinc anys.
2. Consanguinitat
Centres amb individus reproductors
A més a més dels 405 linxs en llibertat, n’hi ha a més un centenar més, tots adults i de reintroducció no viable, que es mantenen als centres de cria com a individus reproductors i garants de l’equilibri genètic. «Han viscut uns quants anys en captivitat i ara els costaria caçar», precisa Simón.
3. Accidents
Atropellaments, furtivisme i malalties
Aquest divendres, una femella de linx va aparèixer morta a la CLM-403 a Retuerta del Bullaque (Ciudad Real). L’any passat, 10 animals van morir atropellats, cinc van morir per causes desconegudes, dos per malaltia, dos per furtivisme, dos per baralles i un per ofegament.
4. Exemplars viatgers
De Toledo fins a Lleó o l’Algarve portuguès
Els exemplars juvenils poden realitzar grans recorreguts d’exploració (o extraviar-se). Prova d’això són dos animals alliberats l’any passat a Toledo, Kentaro i Kahn, que han recorregut centenars de quilòmetres fins a arribar a la província de Lleó i a l’Algarve, respectivament.
ANTONIO MADRIDEJOS
BARCELONA
Caçadors de gallines
Veïns del poble cordovès d’Adamuz denuncien que la colònia de linxs ha acabat amb un miler d’aus en els últims cinc anys
«Es van esforçar molt per preservar el linx, però no van tenir previsió quan els van deixar anar». Pedro Pérez resumeix el sentiment dels veïns d’Adamuz, un petit poble al parc natural Sierra de Cardeña i Montoro (Còrdova) on el programa de recuperació del linx ibèric demostra el seu principal èxit: l’animal s’ha adaptat tant al seu hàbitat natural que ha recuperat el seu esperit salvatge. Ho testifiquen el miler de gallines i aus mortes en els últims cinc anys sota les seves urpes, que ja apunten al bestiar boví i caprí, la segona font econòmica de la localitat després de l’oliverar.
El regidor de Medi Ambient d’Adamuz, Rafael Redondo, es mostra contundent a l’assegurar que el linx ha acabat convertint-se en «un problema» per al poble, que temen vagi a més quan l’actual colònia establerta als voltants d’Adamuz, uns 60 o 70 exemplars, segons l’últim cens del programa Iberlince, vagi augmentant. I equiparen el seu cas al d’altres municipis de la cornisa cantàbrica assetjats pels llops o els óssos, per aquest motiu ja han convocat els afectats a una reunió de cara a una trobada posterior amb la Conselleria de Medi Ambient per demanar-li que prengui mesures.
Les malalties víriques van reduir les colònies de conills i per aquest motiu, davant la falta del seu principal aliment, «el més fàcil que tenen és menjar-se les gallines», que a més són menys difícils de caçar. L’escena s’ha repetit en els terrenys dels 40 afectats: al despertar, descobreixen un gran enrenou de plomes i restes d’animals morts al galliner. En alguns casos el linx es cola aprofitant que la malla que els envolta és trencada, tot i que Pedro assegura que a la seva finca «van furgar una mica per sota la malla i van entrar» per fer un festí: gallines, galls dindi i oques. Les foto trampes van acabar per revelar quina espècie era la protagonista dels assalts nocturns. Alguns dels golafres intrusos no tenen corretja amb transmissor, cosa que indica que es tracta de població autòctona nascuda en llibertat.
Tant Redondo com Pérez coincideixen a dir que els linxs van ser alliberats en pobles pròxims, en els quals sí que es van convocar reunions per informar els veïns del procés i explicar-los quines mesures podien prendre, però després l’animal ha anat avançant pel terreny a la recerca d’aliment. Després dels assalts, la seva primera opció va ser posar en avís els responsables del programa de cria del linx, on els van explicar les causes, i posteriorment es van dirigir a l’administració regional per demanar una possible compensació. En aquest punt és quan sorgeix el principal escull, ja que els afectats lamenten que s’han sentit desatesos.
«Al principi et donaven un rotllo de malla perquè reposessis la destrossada», rememora Pedro, «i més tard han pagat, quan ho han fet, entre 4 i 6 euros per animal mort». Una ajuda, explica, que no compensa l’esforç de criar pollastres de 5 quilos durant un any que podrien vendre a un preu molt més elevat. El dany arriba a la butxaca, ja que la majoria dels afectats són jornalers que tenien el seu petit centre de cria per a autoproveïment, i ara han de comprar els ous o la carn d’au al mercat. La voracitat del linx també ha arribat a les explotacions de bestiar caprí destinades, aquests sí, a la venda.
Preses fàcils
Des del programa Iberlince titllen d’exagerades les xifres dels assalts i neguen que hi hagi escassetat de conills, encara que reconeixen que, al ser més fàcil de caçar, els linxs opten per les aus. Per això consideren que la solució passa per complicar-los l’accés als galliners. Els afectats insisteixen a dir que no tenen res en contra dels linxs, la recuperació dels quals ha permès dinamitzar el turisme rural a la zona amb empreses que ofereixen excursions amb la possibilitat d’observar l’animal.
«Però no es pot agafar i deixar anar els linxs sense preocupar-se de res, perquè l’única cosa que provoquen és danys», diu Pérez. «Arribarem a un punt que serà el linx o nosaltres», apunta, reclamant que part dels fons europeus del programa de recuperació es destinin a la cria de conills i les seves vacunes. I augura que, quan el cens de linxs arribi a les centenes, «l’única opció serà sol·licitar permisos de caça».
JULIA CAMACHO
SEVILLA
