La sents moooolt abans de veure-la. La plaça de Tàrrega no és coneguda per tot déu a Cornellà com la plaça dels Ocells perquè sí. Allà hi ha la seu de la Societat Ocellaire de Cornellà, amb 420 socis l’entitat d’aficionats a aquests animalons amb més afiliats de Catalunya i, aventura però poc Pedro Escalante, el president, segurament d’Espanya. Dissabte al matí, ben d’hora, el guirigall que emetia la plaça en qüestió era de categoria. Centenars d’ocellaires amb milers d’ocells s’hi van congregar per participar en el concurs social del club o només per passar-hi el matí. Quin sarau de refilar. Hi havia 24 espatlles de pernil en joc. Tot i que els premis eren el menys important.
«És fàcil: quan un ocell canta, és com si s’escorregués. Podríem dir que guanya el que s’escorre més vegades», diu l’ocellaire Ángel Sánchez. Sempre igual, la naturalesa. Sexe i només sexe. Però no pensis en Al Green sinó en Bruce Dickinson. Això és heavy metal, no soul.
Quatre plomes en competició: pinsà, passerell, verderol i cadernera. El pinsà menja a part. És el més brut dels quatre fringíl·lids. «Canta gairebé per rutina. Amb el primer raig de sol ja està cantant», diu Sánchez. De manera que guanya el que més vegades canta en ics temps. Això sí, si fa el cant del borratxo val per deu.
Les coses es compliquen amb les altres tres espècies. Han de fer determinats cants per anar passant eliminatòries, fins a arribar a la corona o final de sis, en què guanya el primer que canta.
El verderol, per exemple, ha de fer turruuu-blio-blio-txon-txon-riol o turruuu-glu-glu-txio-txio-lluuec. El més important és que l’estesa acabi en riol o lluuec. En cas contrari no serveix de res.
Sánchez té dos verderols en competició. Un cau d’entrada. Però l’altre es planta a la quarta ronda. «És un buscabregues. Si els del costat li planten cara, pega. Si no, potser pega o potser no», diu. «Quan veig que el temps s’esgota i no pega, em disparo», diu. Vaja. No ha pegat. Eliminat. A les portes de la corona. Però no està gens malament haver quedat entre els deu millors de seixanta verderols.
Totes les gàbies porten una placa, que inclou el nom del propietari, la societat ocellaire a la qual pertany i l’emblema de l’ocellaire. Barra lliure. Banderes i escuts de pobles, ciutats, províncies i autonomies d’Espanya; distintius de clubs de futbol; logos de marques (Porsche, Coca-Cola, Caterpillar); fantasies medievals; efígies del Che i del Camarón;monstres. Tot s’hi val.
Arriba el torn de les caderneres, els reis del mambo. «La cadernera és el més ràpid i explosiu, i això el converteix en el més complicat per als jutges», diu Isidro Solomando, el cap dels àrbitres o brilladors. Hi concursen 125 caderneres. Els jutges tenen el nas a un pam de les gàbies. Els propietaris animen i protesten de valent. Centenars d’ocells que no participen en la competició cantussegen. Quin enrenou. «És que tapats tots canten. El més difícil és que cantin quan tenen rivals als costats», diu Sánchez.
Zel avançat
El que és difícil de debò és sentir el cant de les caderneres que competeixen. «És més important la vista que l’oïda. La vista guia l’oïda», diu Solomando. Perquè l’ocell es posa tossut abans de cantar.
Els campionats de cant de fringíllids es fan en l’època de zel. «Cap al febrer comencem, perquè amb la calefacció de casa se’ls desperta el zel abans, però ara és el millor moment», diu Sánchez.
Guanya el torneig de caderneres un de Juan Muñoz. Però Raimundo Moreno col·loca tres campions als llocs segon, tercer i quart. Hegemonia del seu blasó, no un altre que Rayo McQueen. «És el personatge preferit del meu fill», diu Moreno.
¿Què els dóna a les seves caderneres? «A vegades els poso una mica de cante flamenc. Perquè s’animin. ¡Són caderneres canasteras!».
Ramon Vendrell
